Internet Friends

Opinen els alumnes de 1r

[Divendres, 7 de novembre.] Internet friends ha estat l’obra de teatre que més em va agradar de les dues que hem vist fins ara, però Tambors de pau em va fer més gràcia, i l’únic inconvenient que hi vaig és que van treballar poc el decorat. Si a Tambors de pau haguessin fet un millor decorat, m’hauria agradat més.

            Internet friends, malgrat ser en anglès, em va semblar més infantil, perquè es posaven a cantar com als vídeos de dibuixos de Disney. Si a Tambors de pau no hagués estat aquell home que feia tanta gràcia (o que li donava un toc d’humor) no m’hagués agradat gens. Hi havia estones que mentre es canviaven, posaven música i es feia bastant pesada. A Internet friend, jo crec que podrien haver posat més diàlegs en català perquè jo no em vaig assabentar absolutament de res excepte el que deia en Marc. Els decorats de l’obra en anglès em van agradar més que els de Tambors de pau i el vestuari, també. Resumint: que d’humor em va agradar més Tambors de pau, però de decorats i vestuari, Internet friends [Pablo Rodulfo Ferrer, 1r B]

La obra de teatro trataba de unos primos que vivían en Londres pero eran catalanes. Uno se fue a Londres para aprender inglés y la otra estaba allí trabajando. Trabajaban en un cibercafé, donde la gente va y se pone a jugar o a chatear con otras personas.

            Había 6 personajes, pero sólo tres actores, quiero decir que cada actor hacía de dos personajes. Los personajes eran Jude, que era la chica catalana, Marc, que era el primo de Jude, el que estaba aprendiendo inglés, Raquel, que era una chica inglesa muda que siempre tenía citas pero nunca acababan bien, Edmina, que era una señora mayor inglesa a la uqe le gustaban mucho los videojuegos, Linda, una chica inglesa amiga de Jude y, por último, Matrix, un chico inglés muy chulito. El decorado del escenario era: unas mesas con un ordenador en cada mesa; unas sillas y unos paneles que hacían ver que eran las paredes. La historia: unos chicos que eran primos y catalanes pero vivían en Londres y tenían un negocio. Allí acudían personas como Linda, Matriz, Raquel y Edmina. Un día, Linda y Jude instalaron un juego con el que se trataba de conocer gente y se llamaba “Happy House” (Casa Feliz). Con ese juego muchas personas se unieron, como Matriz y Raquel o Mark y Linda.

            A mí, esa obra de teatro me gustó mucho, porque al final les preguntábamos cosas a los actores.

Sara Barrero Sojo (1º C)

Esto era una obra de teatro que trataba de que dos primos españoles llamados Jude y Marcos vivían en Londres, y Jude tenía un cibercafé. A este cibercafé solía ir una chica llamada Rachel y cada día se echaba un novio distinto por Internet, pero nunca se decidía por ninguno. Rachel era muda.

            También estaba una chica, Linda, que buscaba piso, y Marcos, que buscaba un inquilino. Marcos y Linda se gustaban y se hicieron novios.

            También había una mujer llamada Edwina, que estaba viciada con los videojuegos. Y Matriz, un personaje muy creído y muy ligón.

            Un día, Jude instala un juego en su cibercafé que se llama “Happy House”. En este juego todos los personajes se cambian de nombre y de características físivas y quedan unos y otros sin saber que son ellos. Vaya, que al final todo acaba en desastre.

            En realidad, sólo hay tres actores pero cada uno de ellos hace dos personajes. El estaba decorado como un cibercafé, todo lleno de ordenadores y mesas. Los efectos de sonido que ponían eran curiosos y divertidos y la música entre las escenas era marchosa.

            Me ha gustado porque era divertida y daba a entender que en los chats se engaña mucho y todo suele acabar mal.

Gisela Ruiz (1º C)

Trata de una chica que ha hecho un juego de ordenador, de chat, “Happy House”. Ella es española, pero vive en Inglaterra con su primo y tienen un cibercafé donde conocen a gente de la Happy House. Y hacen amigos nuevos.

La obra estaba bien, porque aunque hablaban en inglés, la mayor parte era en catalán y se entendía bien. Una cosa de las que me gustaron es que un actor hacía de dos personajes y se cambiaban muy rápido. Era divertida porque cantaban y cuando bailaban hacían gracia. Pero cuando se ponían la ropa encima de otro traje, se notaba un poco la de abajo, pero poco.

            Mi personaje preferido era Edwina porque era muy graciosa y cuando se ponía contenta y movía la cintura, yo me empezaba a reír.

Cristina Sánchez Lafuente (1º C)

Me pareció bien porque era divertida. Te reías mucho con la abuelita y con la que estaba muda, y con Matriz. También era divertido porque llamaba la madre, le sacaban cualquier excusa, como: “¡Huy!, te tengo que dejar porque han venido unos japoneses”. O cuando al primo le hablaban en inglés y él no sabía contestar.  Le gustaba la chica de Internet. La que no podía hablar, cada día tenía un novio, porque siempre estaba chateando. También me gustó mucho cuando cantaron. Era muy divertido. Y más cosas. Lo que vale es que me gustó mucho.

Estefanía Martínez (1º A)

Opinen els alumnes de 2n

El día 7 de noviembre, en el teatro del instituto, interpretaron una obra llamada Internet Friends. La obra la representaron en inglés y un poco en catalán. Eran unos chicos españoles pero se fueron a Londres para aprender inglés. Eran dos chicos, una chica y un chico; eran primos. La chica sabía inglés, pero el chico muy poquito. Tenían una tienda en la que podían conectarse a Internet todas las personas que querían. Había una compañera de la chica que le gustaba al primo de la chica. Un día estaba el chico solo y llegó la chica que le gustaba, se quedaron solos, se besaron y la prima los vio juntos. Había una clienta que era muda y cada día tenía un novio distinto porque quedaba con ellos para tomar algo pero luego la dejaban plantada…

Mª Cristina Ruz Cárdenas  (2º A)

Fa dues setmanes vam baixar a la sala d’actes per veure l’obra Internet friends. Va estar bé. La veritat és que no vaig entendre molta cosa, però em vaig divertir. Tractava d’una noia que tenia una botiga per a que la gent es relacionés i pagués per trobar amics. La veritat és que el negoci no li va gens malament, al contrari, molt bé. Al final aconsegueix moltes parelles. Va ser una estona entretinguda. [Victoria Arias Vall, 2n A]

L’altre dia vam veure una obra de teatre, per a mi va ser bastant divertida. L’obra de teatre era en anglès. Una actriu estava afònica, no podia parlar bé, però vam intentar escoltar-la i la vam escoltar. Aquesta mateixa cantava en un grup de música anomenat Tàndem. Em va impressionar la rapidesa que tenien per canviar-se la roba; també per aprendre tot el guió. Tots els nois que sortien a l’obra estaven enganxats a un joc anomenat “Happy House”. Cada actor tenia el seu personatge: un era el Màtrix, la noia afònica, els dos cosins, una vella i una dona muda... Van actuar molt bé. Es tractava de veure com convivien tots junts en la tenda d’ordinadors. [Àlex Carpio Quero, 2n A]

Opinen els alumnes de 3r

El pasado viernes 7 de noviembre, a las 12 h., fuimos todos los alumnos a la sala de actos a ver una obra de teatro en inglés, Internet Friends. Estuvo bastante bien, aunque casi no la entendí porque era un inglés bastante cerrado, pero, bueno, siempre va bien hacer algo de teatro en inglés, porque así vas conociendo cosas nuevas y más o menos lo vas entendiendo. Yo me enteré de cosas que no sabía, porque fui relacionando lo que decían con lo que hacían. A mí, personalmente, me gustó bastante, porque era en otro idioma, pero que las que son en castellano o en catalán ya aburren demasiado.

Claudia Comella Díaz (3º A)

Opinen els alumnes de 4t

L’obra de teatre del divendres 7 de novembre em va agradar perquè parlava d’una cosa actual que quasi tothom té a casa, que és l’Internet. Però aquesta obra parla fonamentalment dels embolics que hi ha quan coneixes una persona per ordinador i no se’t descriu tal i com és. També em va agradar perquè no solament parlava en anglès sinó també en català i pels moviments podies entendre més o menys el que deien. Els actors eren bons i feien molt bé el seu paper i la interpretació. El que més em va agradar eren les cançons. En definitiva, va estar molt bé i vaig entendre més del què realment pensava. [Mª del Mar Campañá Martín, 4t C]

L’obra de teatre del dia 7 de novembre em va agradar molt i vaig entendre més del què m’hi pensava. L’obra tractava de dos joves espanyols que es van anar a viure a Anglaterra i van posar un ciber-café. Un dels protagonistes no sabia parlar anglès, però amb l’ajuda de la seva cosina, ho va aconseguir aprendre. Dins del ciber café, van passar moltes aventures, sobretot amoroses, a través del xat. Al final, es va formar una parella i el noi va aprendre anglès. Em va semblar una obra molt juvenil i molt adequada per a la nostra edat. [Anabel Rodríguez López, 4t C]

La meva opinió sobre l’obra de teatre que vam veure el passat 7 de novembre és la següent. L’obra va ser una de les que més em van agradar de totes les que s’han representat al teatre de l’institut. El que més em va sorprendre va ser la música, segons la meva opinió era la més adequada i l’escenari va ser sempre el mateix, però estava molt ben construït. Els actors van fer la seva feina molt bé, tot i que va haver-hi problemes amb la veu d’una de les actrius. En resum: l’obra “Internet Friends” em va agradar molt, tot i que, com era una part en anglès, i em pensava que no me’n adonaria de res, finalment, vaig adonar-me de tot i, en general, va estar molt bé, i més divertida que la resta que hem vist, ja que era més o menys una mena de musical. [Yvette Asensio Lagos, 4t C]

La meva opinió de l’obra de teatre “Internet friends”, del passat 7 de novembre, és que va estar molt divertida, i per una altra banda, els actors ho feien tan bé i pronunciaven tan bé l’anglès, que se’ls entenia quasi tot del què deien. El que més em va agradar de l’obra era quan van cantar, a sobre que ho feien molt bé, eren uns boníssims cantants. Penso que està bé que facin de tant en tant obres tan divertides com aquesta. És una bona font d’inspiració per l’educació d’avui en dia. [Gabriel Silva Dorado, 4t C]

Tambors de pau

Opinen els alumnes de 1r A

El divendres 21 de novembre vam anar al teatre. Vam veure Tambors de pau, que representava la guerra d’Iraq. Es reunien quatre amics: un periodista que tenia que anar a la guerra, l’altre, cap de govern, l’altre professor i un altre que tenia un negoci. Van demanar s’hi feien falta les manifestacions i només la periodista va dir que sí. El professor, l’endemà va anar al col·legi amb la periodista; els nens li van preguntar que si servien d’alguna cosa les manifestacions. L’home li va respondre que servien per dir el que cadascun pensava. La periodista, el professors i els nois van fer la manifestació i va anar-hi molta gent. Al país on la gent temia que arribessin les bombes, va anar la periodista, va caure una bomba i ella va morir.

            El professor va plorar molt; en canvi, la cap de govern va dir que sentia la mort de la periodista, però sense molta cara de pena. Aquella noia, la periodista, no era tonta, i a la cap de govern li deia les coses que ella creia que eren les veritats.

            Al final de l’obra vam fer un col·loqui amb els actors.

Diego Lucía Lladós (1r d’ESO)

La obra trataba de la guerra. Al principio salían jóvenes en una manifestación. Después habían pasado veinte años y las cosas habían cambiado mucho. Una se había hecho jefe del Gobierno; otro, vendedor de coches de la marca Ford; otra, periodista de guerra y otro, profesor. También habían cambiado sus opiniones sobre las manifestaciones, la guerra, etc. Al final, el profesor y sus alumnos se manifestaban contra la guerra de Irak.

Carlos Albarrilla (1º de ESO)

Opinen els de 1r B

A mi m’agradaria que es fessin més obres de teatre perquè és una altra forma d’aprendre. L’obra de teatre Tambors de pau em va agradar perquè això de parlar de pau és molt solidari, però algunes persones no en fan cas d’aquestes coses i passen de tot. A mi em va agradar que a l’obra fessin manifestacions i quan van tocar els tambors per fer pau. També quan els nens eren a l’escola i el professor els deia coses de la guerra i quan va anar una reportera a l’escola per també dir coses de la guerra i els va portar un tambor d’on ella havia anat de viatge per fer un reportatge i quan feien la manifestació tirant pedres als altres i una pedra li va tocar a la nena de l’escola. També que els nois de l’escola es van unir a la manifestació i van donar suport a la pau i no a la guerra.

Manuel Alejandro Silva (1r d’ESO)

Em va agradar més l’obra Tambors de pau perquè es reflectia el que passa quan hi ha una projecte de guerra. Els actors representaven molts personatges en situacions diferents i amb diferents opinions. Era un teatre senzill en el que els personatges interpreten fins i tot objectes. M’ha agradat més que Internet friends perquè es veuen moltes opinions diferents. A Internet friends es representava la vida d’uns personatges i els seus problemes, i no em va agradar tant, potser perquè és un tipus de teatre que estic més acostumat a veure.

            M’agrada que es facin obres de teatre a l’institut perquè crec que és una altra manera d’aprendre, però més divertida. A més, així desconnectem una mica de l’estudi per passar una bona estona, que ja va bé i no fa cap mal. Ara, crec que si es fan més obres de teatre, si és possible aniria bé canviar de dia, per no perdre sempre les mateixes classes.

Adrián Vilariño Seijas (1r d’ESO)

Opinen els de 1r C

La obra de teatro iba sobre una guerra. Una chica periodista fue a un colegio a explicar cosas de la guerra, y los chicos le preguntaban todo el rato si manifestarse servía de algo. Entonces fueron a una manifestación y los niños se quedaron asombrados. Pero la chica, como era periodista, se fue adonde iba a empezar la guerra (a Irak), y una noche empezaron a bombardear la ciudad y ella murió. Entonces, en la televisión, en todos los canales, decían que había muerto.

Después, en el colegio, el profesor les explicaba a los niños lo que había pasado. Fueron a una manifestación donde vieron a miles de personas también manifestarse. Y después hacen como un concierto en el colegio con los tambores de guerra, y está muy chulo. A mí me gustó porque eso es lo que pasa en las guerras, y lo que les pasa a algunos periodistas. Estuvo muy bien la obra porque hacían las manifestaciones y decían “Serveix d’alguna cosa manifestar-se”, y después, cuando se quedan hacen preguntas a los actores, les preguntan eso. Yo creo que sí, que sirve, porque así la gente sabe lo que tú piensas y, a veces, puede impedir algo.

Lo que no me gustó nada fue que nos tuvimos que poner detrás del todo, y no se veía casi nada.

Cristina Sánchez Lafuente (1º de ESO)

L’obra de teatre no em va agradar perquè no es sabia quan els personatges eren petits i quan eren grans. Tampoc no em va agradar perquè se’ls veia quan es canviaven, i l’escenari no em va agradar com estava adornat.

No la vaig entendre molt bé. El tema que van escollir estava bé, però quan feien de nens o feien un grup i parlaven, no es veia molt bé que fos el tema de la guerra. A més, jo no veia molt bé l’escenari perquè estava molt enrere. Aquesta obra de teatre la vaig veure molt sosa.

Cristina Ramiro (1r d’ESO)

Aquesta obra va estar bé. Però el començament era una mica avorrida; després ja era interessant o divertida.

Tractava d’un grup d’amics que es van trobar després de molt temps. Una d’elles era la presidenta; una altra, una periodista, i un altre un professor. Tot anava que hi havia una guerra i la periodista va anar a la classe que donava un amic d’ella que era professor. Va explicar per a què servia manifestar-se contra la guerra i moltes coses més. Aquesta periodista es va tenir que anar a la guerra per fer un reportatge i, un dia, van llençar una bomba i ella va morir.

Aleshores, el noi que era professor i els seus alumnes van anar a la manifestació contra la guerra. I com passa sempre, el govern deia que eren poquíssims i els manifestants a l’inrevés. Després van fer una manifestació simbòlica, perquè tots portaven uns quadrats. I uns feien que els quadrats eren escuts i representaven a la policia i altres feien que eren pancartes i representaven els manifestants.

L’escenari estava decorat depèn l’escena; a vegades era un avió, o una escola o feien ells personatges de decorat. Entre escenes posaven música de guerra i de manifestacions, és a dir, una música forta. I, per últim, vam fer tots un breu col·loqui.

Gisela Ruiz Vega (1r d’ESO)

Opinen els de 4t

El passat divendres, 21 de novembre, vam anar, de 13 a 14 h., a la sala d’actes per veure una obra de teatre interpretada per quatre actors, Tambors de pau. L’obra em va agradar a mitges. Al principi la trobava avorrida, però cap al final, quan ja sabia del què anava, em va agradar. Tractava sobre la guerra i els diferents pensaments que té la gent; també tractava dels atemptats i de la mort de periodistes a la guerra. També em va agradar perquè amb quatre marcs van poder representar moltes coses, com, per exemple, escuts i televisors. [Mª del Mar Campañá Martín, 4t  C]

L’obra de teatre del divendres 21 de novembre era divertida. Tractava dels drets humans i de la guerra d’Iraq. Els actors portaven uns marcs que feien servir com a televisors per explicar tots els problemes de la guerra i la importància de manifestar-se. A mi l’actuació no em va agradar perquè al final, per contestar les preguntes dels alumnes, els actors no portaven micròfons, i llavors havien de contestar cridant. Però sí que em va agradar com enfocaven el tema de la guerra i dels drets humans. [David Durán Mejías, 4t C]

La meva opinió pel que fa a l’obra de teatre que vam veure el darrer divendres 21 de novembre no és bona: l’obra no em va agradar molt perquè parlava sempre del mateix i al principi no vaig adonar-me del què parlaven. Però també penso que s’ha de valorar la imaginació dels actors i la seva expressió corporal. Que tot i que amb poca escenografia, van aconseguir que tot el públic s’adonés del que es volia transmetre. En resum, l’altra obra, Internet friends, em va agradar més que aquesta. [Yvette Asensio, 4t C]

[Aquests comentaris van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 17, desembre de 2003.]