Intercanvi Ossimo-Santa Coloma

Tenen 16, 17 anys, són estudiants de l’Instituto Corridoni-Campana, de la ciutat d’Ancona, Itàlia. Tots tenen un nom, una cara, una història. Annalissa, Paola, Ilaria, Filippo, Chiara, Alessandro…i així fins a 40.  Nosaltres els hem començat a conèixer mitjançant la seva professora de Castellà, Gloria N. Les primeres setmanes de curs, ens va arribar un correu electrònic del Centre de Recursos de Professors de Santa Coloma. Ens reenviaven un missatge de Gloria: buscava un institut de secundària de Catalunya disposat a establir amb ells un programa de convivència i d’intercanvi.

Vam recordar on és Ancona, vam consultar la GEC:
“Ciutat de les Marques, capital de la província d’Ancona, Itàlia (107542 h [1967]). Forma un amfiteatre sobre el vessant del mont Conero. És un excel·lent port natural de l’Adriàtic (pesca) amb drassanes i és també un nucli industrial (ciment, sabates, productes farmacèutics, conserves). Fundada pels grecs de Siracusa el 390 aC. El port fou millorat per Trajà el 115 aC. Bisbat des del segle V-VI. Fou donada al papat el 774; defensà la seva autonomia i el seu actiu comerç contra els musulmans, els normands i els venecians. Els francesos la prengueren al papa el 1797. El 1808 fou annexada al regne d’Itàlia. Retornada al papat el 1815, el 1860 passà definitivament al regne d’Itàlia.”

Una història eloqüent de lluita i treball: sang, suor i llàgrimes. Una història immortal.  Així que d’allà venen els nostres corresponsals. D’una ciutat que es banya a l’Adriàtic. Una ciutat molt distinta de Santa Coloma però amb moltes coses en comú (treball, suor i llàgrimes) que tanmateix forma part de la història d’Europa. Apropant-nos als alumnes d’Ancona ens apropem a una part de la història del nostre continent.

Al Puig Castellar vam acceptar el repte. Vam decidir elaborar un projecte singular d’intercanvi amb l’Instituto Corridoni-Campana. Un projecte singular perquè no entraria en cap modalitat de programa oficial, no formaria part del Comènius. Es tractaria d’un programa espontani, directe i vivencial. Sabem que veure els reptes com a possibilitats de millora reforça les raons de la nostra feina; les valida. Tractaríem de mantenir correspondència amb els italians, de buscar famílies d’acollida entre les de nostre alumnat. Famílies disposades a conviure durant una setmana (de l’1 al 8 d’abril) amb un amic quasi desconegut, un amic italià. Primer vam pensar en alumnes de Batxillerat i Cicles Formatius; després, en veure que no ens sortien 40 famílies, vam fer extensiu l’oferiment a altres nivells (ESO) i, fins i tot, a instituts de la ciutat, doncs volíem compartir el projecte amb altres instituts abans de tenir que renunciar a portar-ho endavant o haver de portar els italians a un alberg proper. Finalment, la col·laboració i l’entusiasme de la Cinta López, la directora del Club Escola Artística Gramenet (escola de gimnàstica artística i dansa) va resultar providencial. Amb famílies de la seva escola vam completar el total de 40 famílies necessàries per acollir els 40 alumnes italians.

Ara tenim el repte de conviure amb ells durant una setmana: els mostrarem la ciutat de Santa Coloma i els seus voltants, Barcelona, els seus museus i barris plens de història i d’encís. No sabem com resultarà l’experiència de tenir desconeguts a casa, de fer vida amb ells, d’aprendre d’ells i que ells aprenguin de nosaltres. Si sabéssim el resultat de l’experiència abans de viure-la, potser no tindria tant d’interès. Les situacions noves són un estímul per a la nostra imaginació i per la nostra capacitat d’adaptació.

Després d’aquesta experiència, encara ens hi resta una altra: anar nosaltres a Ancona al mes de maig, conèixer les famílies dels nostres amics, conviure amb ells, adaptar-nos a altres costums, a una altra manera d’entendre la vida. L’educació és també això: aprendre a conviure amb aquells que són iguals i diferents que nosaltres. Aquesta és la millor lliçó que podem treure d’aquest i de qualsevol altre intercanvi.

No puc acabar aquestes ratlles sense un agraïment: als alumnes i a les famílies, d’aquí i d’allà, i a tots (professors, companys del CRP...) que han cregut en el projecte i que el fan possible. Una vegada més, el poeta grec Georges Seferis té raó: “La vida és el que hem donat.” Gràcies.

Francisco Gallardo Díaz

IES Puig Castellar

Santa Coloma de Gramenet