Llibres llegits

• Salvador Cardús, El desconcert de l’educació. Edicions La Campana, Obertures, 7. Barcelona, 2004 (9ª edició).

Aquest llibre pretén donar “les claus per entendre el paper de la família, l’escola, els adolescents, els valors, la televisió... i la incertesa del futur”. És un llibre molt substanciós que ens va servir per situar sociològicament alguns dels problemes i reptes que té plantejada l’educació al nostre món. Tots els lectors del grup vam quedar molt impressionats per aquest llibre i per la claredat, el rigor i la capacitat de síntesi del seu autor.

• George Steiner & Cécile Ladjali, Elogio de la transmisión. Maestro y alumno. Ediciones Siruela, Biblioteca de Ensayo, nº 26. Madrid, 2005. Traducción de Gregorio Cantera.

Aquest llibre recull un diàleg entre una professora d’un institut de la perifèria de Paris i un dels més grans crítics contemporanis. Alguns dels pensaments de George Steiner són inoblidables per als mestres: “No es en la universidad donde se libran las más decisivas batallas contra la barbarie y el vacío, sino en la enseñanza secundaria, y en barriadas deprimidas como la de Seine-Saint-Denis.” Seria difícil trobar una justificació més actualitzada i més clara del sentit polític de l’educació que aquesta frase.

• Montserrat del Pozo Roselló, Una experiencia a compartir. Las inteligencias múltiples en el Colegio Montserrat. Col·legi Montserrat. Barcelona, 2005.

Després de llegir aquest llibre, que va obrir moltes portes al grup pel seu missatge d’entusiasme i optimisme, tots vam aprendre tècniques i exercicis sobre com treballar les diferents intel·ligències que ha definit i estudiat Howard Gardner. D’aquest llibre, n’hem fet molta propaganda entre altres companys de professió i, fins i tot, ha estat un referent en les II Jornades d’Educació Emocional que vam organitzar 24 i 25 de març de 2006 a l’IES Puig Castellar.

• Michel Lacroix, El culte a l’emoció. Edicions La Campana, Obertures, nº 17. Barcelona, 2005. Traducció de Ramon Folch i Camarasa.

En aquest llibre es fa una anàlisi de com i perquè ha retornat l’emoció a estar en el centre de la nostra cultura. “Aquest retorn a l’emoció”, diu Lacroix, “constitueix alhora una riquesa i un perill. Una riquesa perquè tempera els excessos de la racionalització”, i un perill, perquè “l’home contemporani s’interessa més per l’emoció de tipus explosiu que pel sentiment, que té un caràcter durador”. Aquesta particularitat de les emocions sense sentiment són una marca de la nostra època, incapaç de trobar el tempo, el silenci i l’esperit necessaris perquè les emocions esdevinguin sentiments.

• Ian Gilbert, Motivar para aprender en el aula. Las siete claves de la motivación escolar. Paidós, col. Paidós Educador, nº  178. Barcelona, 2005.

Potser que de tots els llibres llegits, va ser aquest el més pràctic, el que més pautes ens ha donat per tractar els nostres alumnes i portar les nostres classes. Les set claus de la motivació serien aquetes: 1ª Ajudar els alumnes a descobrir els seus interessos i a fixar-se les seves pròpies metes. 2ª. Procurem valorar activament tots els nostres alumnes  i a pensar de forma divergent i no convergent. 3ª. Tractem que els alumnes tinguin responsabilitats concretes. 4ª. Siguem realistes: busquem vincles entre l’escola i l’entorn. 5ª. Siguem personals i evitem tòpics de professor. 6ª. Integrem diverses emocions positives. 7ª. Parlem al cor i a la ment dels nostres alumnes. Aquestes claus venen acompanyades de nombroses idees, pensaments i exercicis estimulants.

• Sonia Nieto, Razones del profesorado para seguir con entusiasmo. Octaedro, col. Repensar la Educación, nº 25. Barcelona, 2006.

El llibre està molt documentat. Cada capítol està acompanyat d’un complet llistat de referències bibliogràfiques i d’experiències i opinions personals de diferents professors. L’optimisme que comunica aquest llibre neix d’una constatació: els professors canviem vides per a sempre. Els nostres alumnes no són els mateixos després de passar per les nostres aules. Aquest és un principi que alguns companys poden oblidar: ensenyar, en primer lloc i sobretot, és una feina que té a veure amb les relacions amb persones, alumnes i col·legues.

• Philippe Meirieu, Los deberes en casa. Octaedro, col. Rosa Sensat, nº 5. Barcelona, 2005.

Després de llegir un llibre tan poc ambiciós intel·lectualment i, en canvi, tan documentat com el de Sonia Nieto, llegir el de Meirieu pot ser decebedor. Aquí no hi ha estudis ni contrast d’idees; solament afirmacions més o menys enginyoses inspirades en les intuïcions de Meirieu que hem de creure per ser ell l’autoritat en la matèria que ha arribat a ser. Sosté Meirieu, per exemple, que no s’han de posar deures per fer a casa perquè això contribueix a mantenir les diferències socials, quan l’escola hauria de combatre les desigualtats (els alumnes que tenen recursos econòmics o possibilitat d’ajuda familiar sempre porten els deures ben fets, diu Meirieu). 

 
Hem donat aquestes breus nocions dels llibres llegits; les converses, però, que en vam tenir eren, llògicament, més riques i esperem que fruitoses. Tots els components del grup vam quedar-nos amb les ganes de continuar aquesta experiència i de compartir-la amb altres companys. Ja veurem què fem el curs vinent.

Santa Coloma, 28 de maig de 2006.

El coordinador del grup

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]

[Tornar a la pàgina principal d'aquest usuari.]